Monestir de Sant Cucufate
(Castellum Octavianus)
Encara que de manera breu, el monestir de Sant Cugat és un dels llocs on transcorren escenes del llibre El Termopoli de Barkelina.
Exemple de defenses romanes: Lucus (Lugo).
Absis de l'esglesiola visigòtica descoberta en les excavacions fetes els anys 30. FOTO: Josep Pagans. Extreta del llibre Sant Cugat, abans dara
Els Inicis de Sant Cugat
Dintre de les últimes hipòtesis arqueo-històriques arran de les excavacions del claustre realitzades durant els anys 30, dirigides per Bosch Gimpera i Serra Ráfols, que van identificar sota les estructures medievals les restes d'un temple paleocristià, així com d'una fortalesa quadrangular, datada inicialment en època alt-imperial. Fortalesa romana, inacabada, acomençada a contruir a instancies del comes Hispaniarum Rufinus Octavianus, primer enviat de Constantí I (306-337) a la regió del que tenim coneixement a principis del s. IV dC. Erigint-se en aquest punt una fortificació important, d'uns 1600 m2 de superfície. Es tracta d'un recinte emmurallat de 40 x 40 m. de costat, amb torres gairebé circulars de 8 m. de diàmetre ubicades als angles, i torres de 8 m. de diàmetre de planta semicircular ubicades al centre dels paraments laterals, a intervals regulars de 14 m.
"Comes Hispaniarum", almenys entre el 4 de desembre de l'any 316 i el 19 de gener de l'any 317, semblaria que el cas d'Octavianus seria el d'un ambaixador extraordinari, un personatge de confiança, enviat a una diòcesi per demanar informació i actuar en conseqüència. Actuarien per sobre del governador de la província, com a oficials civils, però com a praefecti praetorii, i respondrien a l'interès de Constantí per mantenir un estricte control sobre aquelles províncies on no podia mantenir la seva pròpia presència.
Fonts: El castrum Octavianum (St. Cugat del Vallés) : de santuario rural a fortaleza defensiva . Oriol Olesti Vila. "Santuarios suburbanos y del territorio de las ciudades romanas". Monografía del ICCA.
Exemple de Scriptorium medieval
"Després de l’Edicte de Milà, es comprèn que hi edificaren una esglesiola perquè els cristians que hi acudien poguessin retre culte als màrtirs morts en el recinte. En Recared, al Concili II de Toledo, reconeixia ja com a autèntica religió la catòlica. El bisbe de Barcelona va procurar que hi hagués religiosos instal·lats al Castrum Octavianum, per tenir cura del culte, i que cada vegada hi acudissin més feligresos o pelegrins.
Vingueren les invasions àrabs, destrossant-ho tot amb les anades i vingudes. L’inici de la comunitat de monjos s’atribueix a Carlemany, el rei francès, que amb les seves ràtzies des de l’altre costat dels Pirineus, va anar fent recular els àrabs cap al sud i va anar conquerint el que era el Castrum Octavianum. Es creu que des de l’any 777, el metge Benedictí Fulrado era el capellà major de Carlemany i el que va començar a organitzar la comunitat fins que, l’any 785, el rei francès, devot de Sant Cugat, posà l’abat Domun Dei amb dotze monjos de l’ordre de Sant Benet, i fundà la comunitat. Els va dotar de diverses possessions i propietats amb castells i esglésies, a més de confirmar les que ja posseïa el Castell d’Octavià.
Però la comunitat benedictina no acabaria d’establir-se perquè els àrabs no paraven amb les seves incursions. L’any 852 és arrasat pels sarraïns, i el va reconstruir ràpidament l’abat Donadeu. De nou l’any 985 és destruït per la invasió del cabdill àrab Almansur, on hi moriren l’abat Joan i nou dels seus monjos, i altra vegada totes les construccions van quedar completament destruïdes. Fins l’any 973 diversos abats van dirigir la comunitat, més o menys rellevants, amb mandats de durada ben diferent i, fins i tot, temporades sense prior per dirigir la comunitat.
El mateix va passar a la ciutat de Barcelona on, l’any 852, fou també ocupada i recuperada el mateix any. En aquesta ocupació, la comunitat de Sant Cugat, com he mencionat, també en rebé les conseqüències. A més a més de quedar destruïdes les construccions, va perdre l’important arxiu que tenia. En aquella època, aquestes comunitats religioses passaven adversitats molt sovint, on la pau duradora encara trigaria un xic a arribar."
Font: Tomàs Grau, escriptor. Tot San Cugat 21 març 2014
