Juliobriga
Julióbriga va ser la ciutat romana més important de les 9 fundades a Cantàbria, amb una superfície de més de 20 hectàrees. Està situada sobre un turó a uns 917 metres d'altitud a la població de Retortillo (actual municipi de Campoo de Enmedio) ia les proximitats de Reinosa, a l'interior de Cantàbria, a l'àrea de transició entre la costa i l'altiplà; tenia accés al mar per l'anomenat Port de la Victòria (Portus Victoriae Iuliobrigensium) que va ser fundat l'any 19 a. C., al final de les Guerres Càntabres.
L'any 29 abans de Crist van començar els romans la darrera fase de la conquesta d'Hispània; es van iniciar les Guerres Càntabres (29-19 aC), que van finalitzar amb la submissió d'aquests pobles a Roma. L'Imperi romà, en qualitat de vencedor, va assumir l'organització administrativa d'aquests nous territoris i el mateix emperador August va fer acte de presència a la Península per dur-la a terme, seguint una política de fundació de ciutats. Així van sorgir nuclis urbans com Asturica Augusta (Astorga), Emerita Augusta (Mèrida), Caesar Augusta (Saragossa) o la pròpia Juliobriga.
Juliobriga va néixer, per tant, com a nucli administratiu i fiscalitzador situat precisament a la zona més estratègica de l'antiga Cantàbria, tant per controlar la densa població autòctona d'aquesta àrea com per vigilar el pas natural de trànsit entre l'altiplà i la costa.
Aquesta ciutat va actuar com a important focus de romanització, transmetent els modes de vida i cultura ja imposats a tota la Mediterrània i convertint-se, segons l'historiador Plini, a l'única ciutat digna de ser esmentada entre els càntabres, fins al punt d'ostentar un cert rang de capitalitat al llarg dels dos segles i mig de vida més activa.
Fundada a finals del segle I abans de Crist, Julióbriga va començar a desenvolupar-se lentament fins als anys 60-70 de la nostra era, moment en què va haver de patir un important incendi que va afectar, almenys, el nucli central de la ciutat, segons els dades proporcionades per les excavacions arqueològiques. Després d'aquest desastre, la reconstrucció urbana defineix l'inici de l'etapa més pròspera de la ciutat, que es prolonga fins a finals del segle II. A partir de llavors es va produir un abandó progressiu del nucli urbà i, a mitjans del segle III, sembla que Julióbriga deixa d'existir com a nucli rellevant dins l'àmbit cultural romà.
La importància que Plinio va atorgar a Julióbriga explica que, des que Enrique Flórez identifiqués al segle XVIII les ruïnes existents a Retortillo amb l'antiga Julióbriga, aquestes hagin estat objecte d'interès per a arqueòlegs i historiadors. Des de finals del segle XIX s'han realitzat treballs arqueològics per erudits locals o per investigadors com Shulten, Carballo, Hernández Morales i García i Bellido. L'última etapa es va iniciar el 1980 per la Universitat de Cantàbria. Les excavacions continuen i proporcionen dades de gran interès per a la història de Cantàbria.
Els durs anys del conflicte bèl·lic que va enfrontar càntabres i romans -entre el 29 i el 19 aC- també han deixat la seva empremta al paisatge, en la forma de diversos campaments temporals legionaris, localitzats recentment a l'entorn de Peña Cutral i El Cincho (La Població). La resència militar romana a l'entorn es va deixar notar almenys fins a l'època de Tiberi, als anys 30 dC, que és el moment al qual correspon el més recent dels campaments localitzats a Peña Cutral, no lluny de la ciutat de Juliobriga.
Al llarg dels segles I i II dC s'evidencia el procés de romanització, entès com una aculturació progressiva dels habitants. Aquest procés, sens dubte lent, introdueix Julióbriga en la nova cultura provincial hispanorromana i en el sistema administratiu imperial en què va col·laborar activament la presència propera de la Legi IV Macedònica en els primers anys després de la conquesta romana. La romanització entra en la fase de plenitud amb el govern de la dinastia flàvia a Roma, a partir de la dècada dels setanta del segle I dC, moment en què es completa l'articulació de l'urbanisme de la ciutat. Aquest procés es posa més en evidència en el temps que va des de la dinastia Flavia a la dels Antonins als segles I i II dC, període en què observem la presència de ciutadans de Julióbriga ocupant càrrecs rellevants a l'administració civil a Tarraco (Tarragona ), la capital de la província romana, ia l'exèrcit romà a l'nord d'Àfrica. L'abandonament gradual de la ciutat i la posterior ruïna es produeixen una vegada superada la meitat del segle III dC, segons testimonien els materials arqueològics trobats a les excavacions. Al llarg de la vida de la ciutat es produeix una evolució de la cultura indígena dels juliolbriguencs amb una acomodació gradual a la cultura romana, en oposició a la informació inicial que ens ofereixen dels càntabres els escriptors grecollatins com a model de salvatgisme i barbàrie , probablement per les seves qualitats per a la guerra i la seva cultura muntanyenca allunyada dels patrons mediterranis.